Rock&bells

Tornem a desenpolvar el blog després d’una petita temporada fora entre prats i vinyes i un 0% de verticalitat geogràfica en 150 km a la rodona...

Tot comença quedant un dia amb la intrèpida Angelines que després de força temps sense veure’ns anem a petar la xerrada i a escalar una mica per Montserrat a un dels seus sectors suds. En conclusió, si m’atipo de la rutina només haig de fer un truc  a aquesta dona perquè aquell dia ens sorgeix la genial idea de marxar cap a França a provar sort amb “La Vendange”.

I així va ser, al final  vam encarrilar una mica millor la cosa i gracies a amics d’amics...marxem amb una feina cap Saint Emilion, regió coneguda pels seus vins..... i la seva absència total de roca! Allà ens acullen a la casa els nois amb qui compartirem els pròxims dies casa, feina, riures, queixalades, slackfights i un llarg etc..... Sens dubte el millor del viatge!

Acabada la temporada tornem cap a casa que comença a apretar el fred. Després d’un més sense enfilar-me pràcticament per enlloc (breus visites a la cantera de Frontenac, on el que més em va agradar va ser el nom d’una via “la vie es belle” ) quedo amb el Manu per veure en quin estat esta el “coco”. Comencem amb la via verda per evitar les escales, per on passem volant i després anem a agafar tanda a la Panxa del Bisbe. Ens toca la Buriles Rojos, on Montserrat em torna a recordar que es ser un noia fina i segura! El primer llarg surt prou bé, el Manu es curra el segon que tot ser més fàcil els seguros son menys generosos. Welcome home! J

No se quantes vegades m’ha dit el Mohawk que la millor roca de Montserrat es la de la Palleta i jo cansada d’escoltar-lo decideixo arrossegar-lo cap allà a que m’ho demostri a la Tomàquets d’amagatotis. Se’ns acobla també el meu MERAVELLÓS germà gran (ejem ejem.... enteneu que te un joc d’aliens que m’interessa.....) La via molt bona, amb trams que has de seguir una mica la intuïció i navegar per la placa pel millor lloc i la roca boníssima! En això té raó el mestre! 

L’endemà enganyo a l’Ainhoa per que m’acompanyi a tatxar uns deures que tenia pendents i anem cap a laCerdanyola a la Prenyada.  Comparteix un tros del primer llarg de la Gomez-Xalmet i després marxa a l’esquerra per la placa. L'últim llarg crec que ens el vam inventar una mica... igual que la baixada....

un tal Entasconat ens espiava desde la momia.....

Al novembre també he complert una d’aquestes coses que has de fer un cop a la vida.... i es llençar-te d’un avió....amb paracaigudes òbviament. Escalant descarregues adrenalina, però quan veus que un tio es tira d’avant teu al vuit i que darrere hi vas tu... si pogués expressar la sensació amb paraules seria algu així: AAJakdnsaljhfcditukbjrhegjrhbeakghexjgfhbjrcbev nggjhbgn h!!!!!

Experiencia brutal! el més aprop del Nirvana de lo que he estat mai! 100% recomanable! Si no pateixes del cor!

FLYYYING FREEEEEE!

... i si el dia encara no havia tingut prou emocions, amb el cap encara als nuvols me'n vaig cap a la compe que organitza el Bufalà.... i em vaig tornar ben carregada cap a casa.

 o

Aprofitant un mig dia de permís, ens apropem cap a Sant Benet amb diferents objectius a la Momieta... jo que li tenia ganes a la Pastel de Buitre i el Mohawk que volia provar la Àngel de Cuero (no confundir con Angel en cueros XD).

Primer llarg de la Pastel

Amb un altre mig dia de permís i amb ganes de gastar la corda d'esportiva per estrenar aviat la nova, ens apropem a la zona del Vermell, altre cop cadascú amb els seus deures pendents... encadeno el meu primer 6c gracies sobretot als ànims que em van infondre els companys.... perquè jo ja estava a punt de plegar... si es que amb el nom que te la via "L'esperó perfecte" tenia que sortir rodó! 

Com que semblava que el fred no acabava d'arribar decidim anar a pasar el dia aprop del mar... carreguem les tovalloles, sombrilles, anecs de goma... es conya, no sabem pas com funciona tot això. Anem a l'Estartit a escalar la via Bross al penyasegat just davant de les Illes Medes, lloc idíl·lic sens dubte..... 

sempre m'havia fet il·lusió això d'escalar sobre el mar....

Com que amb el Mohawk moltes vegades "pillo" sobretot SI ESCULL ELL la via... decideixo canviar de company el següent cap de setmana.... el Wey em suggereix la dents de lleó al Roget, ben al costat del Pedraforca i com que mai he escalat allà em deixo enganyar.... La via consta de 4 llargs els dos primers que podem considerar de tràmit, abans d'encarar-nos a la fisura que ratlla de dalt abaix aquesta paret. El Wey es curra el tercer llarg una fisura neta de 6b on alguns troços es gaudeix i d'altres toca apretar de valent... Acollonada jo...i veient l'estil de la via intento encasquetar-li el següent llarg que te pinta de ser de l'estil... però ell desde el seu núvol de tabac, no m'escolta... Així que carregada amb tota l'artilleria "por lo que pueda passar" tiro amunt... Comença amb una part atlètica però que es fa i s'equipa molt bé, la part central amb un tram més dur que es pot passar en A0, sortida potent on crec que hi han dues opcions... un off-with que queda més a l'esquerra o bé per la dreta que hi ha una petita fisura... jo vaig anar per allà assegurant el pas amb algun catxarro petit i després ja més tombat fins la reunió.

 

Dents de lleo....

Tercer llarg

Per rematar el 2015 torno a quedar amb el Mohawk, escollint jo les vies aquest cop, i basant-me en la temàtica d'animals ens apropem altre cop a Sant Benet a fer un parell de vietes,  l'Ordenació al meu estimat elefant i Una burbuja en tus venas al gat.

i la tonteria del dia....En busca del fuego...

Esperem que el 2016 sigui un any igual de canyero! Salut i Bones tibades!

últimes incursions.....

No podia marxar de viatge, sense complir certes promeses abans...i no va ser fàcil... entre incendis i un llarg mes d'excessives hores laborables... m'emporto a l'Ainhoa a provar això de la via llarga, a veure si es passa al "reverso oscuro"... Decidim anar a buscar la ombra al Gorro Frigi i fem la Stromberg on ens espera un festival d'expansions i còdols gegants on cadascun es més bo que l'anterior.

aquestes pubilles no tenen respecte pels símbols sagrats..... :P

Un altre escalada que tenia aparaulada es amb el Manu... A última hora tenim una nova incorporació i ens decidim per la Picazo de la Bessona inferior. La via em va semblar molt bona, un primer llarg molt fi i algo relliscós al principi però ben assegurat,  ens posen en situació ben aviat del que ens espera. La via es de finura tipica montserratina on més apreta els seguros els trobem més junts, tot així t'obliga a escalar-la. Un últim llarg que supera una panxa en artifo, ens deixa al cim ben contents.... fora peus de gat, foto al cim i cap al Moha que ens espera "la rubia"!!!

                                                           inici 3er llarg

                                                         karate???..... no..... artifo.......

A la tornada del "esperado viaje" em torno a trobar aquest cop amb la Soraya, un altre pubilla que sembla que també vol venir al "revers tenebrós" ,i altre cop cara a cara amb la finura de casa. Busquem una escalada de tarda, es a dir....  caminar poc. Ens decantem per l'Espero del Mistic a la Roca d'Esparreguera prop del càmping. La via em va agradar molt i l'airet que te entre seguros t'obliga a col·locar-te bé  a cada pas abans de fer-lo. Un altre dia que hi torni provaré la variant de la dreta al segon llarg, que te bona pinta li vaig veure color. 

Que escaleu noieeeeeesssss???' Que valenteeeeeeeess!!!!! (Es el que te estar sobre dels camins....)

Després d'una nit de llunàtics a Sant Benet acompanyats de xamans, nines que parlen el Manu  l'Àngel ens decidim enfilar al dia següent per la clàssica Anglada-Guillamon de la Trompa de l'Elefant, ,acompanyats d'un altre llunàtic que arriba tard i s'incorpora pel matí. La via es boníssima, comença al bosquet penjat on enganxem la fissura que ratlla la part dreta de la trompa. Trobem algun clau i alguna expansió i la resta ens ho anem equipant nosaltres fins a arribar a la cova. D'allà sortim per la xemeneia.... fins arribar a un pas on hem de sortir i ens avoca al buit, impressiona força però trobo fàcilment on agafar-me  per després enganxar l'Ae.  Alguns passen pràcticament levitant i d'altres testejem tots els claus amb l'estrep. L'últim llarg se'l curra el Manu, continua per una fissura on hi ha un parell de claus camuflats per l'herba, un ressalt més i ja som al cim. Acabem el dia fen uns llargs a la Que Pum que Pam al càmping.

Primer llarg

Entrant a la bauma

traient-me el màster en xemeneies.....

estrep? que es eso??? 

                                         cim, amb la momia cobrint-nos les esquenes.....

Com que en breus marxo una temporada a treballar a França, decidim fer comiat vertical...i com que m'estic llicenciant en xemeneies i ens faltava tatxar un mallo de Riglos, decidim posar-nos en marxa cap a la clàssica Galletas del Fire. La idea es fer un bivac al mirador dels buitres, amb la mala sort que ens el trobem tot inundat, provem sort al que queda de l'ermita de Sant Miguel pròxima al mirador... ja que a la guia recomanava fer-hi bivac però ens la trobem vallada fent impossible l'accés... Així que tirem de cartera i ens anem al Puro de Riglos... on a part de llogar-nos habitació, vivim la situació surrealista de deixar-nos el bar per a nosaltres sols, sort que som bona i gent.... i que demà escalàvem.... que sinó..... :P
A l'endemà fem la via, primers llargs molt bons de bolos rigleros on només cal anar seguint el magnesi i les expansions per a no perdre't fins a arribar a la xemeneia... aquí  ja s'acaben els parabolts però trobem algun pont de roca ronyós i anem autoprotegint nosaltres. El millor sens dubte el penúltim llarg... tens que pujar en X per sobre del company que t'assegura sota mentre et mira amb cara de..."sisplau no vull morir aixafat per un cul" , fins anar a parar entre dos blocs que han quedat empotrats...perquè no tinc records del meu naixement, però segurament va ser una situació similar....

Mohawk amb "el Porro" de fons.....

Renaixement.....

Com que la feina a l'estranger sembla que s'atraça m'acoplo a la cordada Edu-Mohawk que se'n van a passar el dia a la Sang de Crack als Collegats. Primer cop que escalo aquí, però no l'últim segurament.... El Mohawk ens arrossega paret amunt fent un exercici sublim d'escalada i autoprotecció, mentre que amb algun llarg que m'atreveixo jo faig un exercici sublim de mala interpretació de la ressenya i punto de cruz amb cordes i friends per resoldre la pífia...  A destacar el tercer llarg... brutal... es puja e a vegades en diedre a vegades en bavaresa ideat per gaudir si vas amb el grau après i el coco al lloc. 

Xemeneia primer llarg

Edu al final del 4art llarg

Mohawk a la placa del penúltim llarg

I com que encara se'm atraça més la feina.... maleït canvi climàtic.... tornem a fer comiat vertical....
Aquest cop a Ca la Montse i seguint amb la tònica de les xemeneies ens anem a l'emblemàtica Puigmal del Cavall Bernat.... com el 99% dels blogs em veig en l'obligació moral de fer un petit apunt històric d'aquesta via.... L'havien començat la cordada Gomez-Santacana i van poder pujar fins al final de la fissura- xemeneia, però amb els recursos que tenien, els hi va ser impossible continuar degut a la manca de possibilitats de protecció que trobaven a la placa que els quedava per arribar al cim...
Anys més tard la cordada de l'Alvarez i més membres del club Puigmal van aconseguir obrir-se pas a la placa de dalt utilitzant per primer cop les pitonisses d'expansió, ideades per l'Alvarez mateix.
Aquest "cargols" revolucionaran l'escalada montserratina sens dubte.... Llàstima que degut a reequimapents, desequipaments.... entorn a aquesta via no n'han deixat ni una com a testimoni històric.....

Avi del Parabolt......

La via m'ha semblat molt canyera, després de pujar per la canal herbosa (nosaltres ens hem encordat en l'últim tros). Comença el primer llarg.... un diedre d'anar fent amb calma i posant tasconet aquí, friend allà,,,a mig llarg hi ha com un clau doblegat però que no l'hi entra el mosquetó,,,, i no portava cordinillo fi.... maledicció!!!! un tram algo patinós,,,,i reunió!!!

El segon te un pas burro a la sortida algo desplomat i uns passets fins a continuació.... hi ha un pont de roca i dos claus que brillaven força. 

En el tercer comença la xemeneia, ben protegida al principi, però que més a dalt tot i ser mes senzill se li ha de ficar morro.... perquè es suficient ample per que no quedi res bé, però no lo suficient per ficar-t'hi dins del tot.... 

El quart llarg es la sortida de la xemeneia, difícil i espectacular.... El Mohawk passa levitant com sempre i jo m'hi quedo una estoneta més,,, a veure si aconsegueixo emportar-me el premi... però aquest no es el meu dia de sort...(els que passeu per allà pròximament sabreu del que parlo,,,,).

Uns llargs més d'Ae o lliure força difícil i ja som altre cop a dalt del Cavall. 

Saludem a la Moreneta i a altres sers molt estimats que d'alguna manera o altre també ronden per allà.... i em despedeixo de Montserrat durant un temps... o potser no massa.... 

Mohawk  a la quarta tirada, emblemàtica.....

Un viaje esperado......

Arranquem aquest blog que no promet una llarga vida ni una ferma continuïtat en el temps amb quin millor pseudònim que aquest que segons diuen em defineix a la perfecció (d fel li voli posar volàtil... però algú se m'ha avançat...). Volàtil també descriu molt bé el nostre últim viatge pel Pirineu francès, aragonès i català ja que d'un ampli dossier que portarem amb ressenyes, croquis, aproximacions etc.. em tatxat ben poca cosa i ens hem dirigit cap a vies o indrets que potser no ens havíem ni plantejat de bon començament... Els nostres primers pasos ens porten cap a les agulles d'Ansabere a França. Després de donar voltes i més voltes en la nit passant dues o tres vegades per davant del cartell que nosaltres interpretarem com "hotel Ansabere" i no era un altre que el que t'indicava la direcció a seguir cap a les agulles..... (suposo que després d'aquell dia tan el Mohawk com jo ens vam penedir d'haver ignorat les classes de francès en les nostres respectives edats escolars....) així conseguim arribar a les tantes i ràpidament al sobre que demà prometia ser una jornada dura d'escalada.... 

Camí a les agulles d'Ansabere.....

Dura ho va ser.... però no pas per l'escalada... l'aproximació a les agulles comença de forma molt amable seguint la vall amb les agulles al fons, després arribes  a un bosquet on el camí ja es torna lleument més vertical per després ja anar a petar davant de l'agulla petita que conté la seva coneguda via "Spigolo sud". No es aquí on ens porten els nostres passos avui... ja que a "a nosotros nos gustan grandes" ens dirigim cap a l'agulla gran que queda més a la dreta, on s'ha d'arribar a traves d'una piiiiiiiiiiip piiiiiiiiiiiiiip de tartera. Per situar-nos a peu de via encara ens quedarà pujar per una canal amb alguns passets que et jugues una mica "el tipu" si t'ho penses massa, de fet vam pujar encordats tot i la pluja de pedres que això provocava. Un cops situats a peu de via el mestre comença mans a la obra... la via arranca amb un llarg de 6b màxim o això posava a la ressenya el començament es veu prou bé amb els seus pitonets i tal... es més a munt on sembla que la cosa es complica ja que per lo que em va comentar el company... queda un tram força exposat on no pots emplaçar res (a no ser que vagis acompanyat del martell...) ja que la fissura esta herbosa.... per postres el segon llarg s'havia derruït una part fa uns anys... i potser per aquest motiu la via a caigut una mica en l'oblit.... potser ens vam perdre una via magnifica i només s'havia de pagar el plat trencat al principi.... però el cert es que tot i la suada de pujada vam decidir baixar....

Amb la moral tocada per aquesta primera derrota... dirigim els nostres pasos cap a la vall de Panticosa a objectius més modests. Descobrim en una guia local un poker de 4 vies relativament assequibles formats pel Diedro de la Hoz (jo la tenia tatxada de l'any passat... 100% recomanable per gaudir) El diedro Sahuma (O "sefuma" pa los colegas...) la Capricornio (un xic menys equipada que les anteriors, portar "els amics") i la Gruyere (m'agradaria saber on van veure la semblança entre la via i un gruyere), també cal portar catxarros.... sobretot si la adherència no es lo teu....  i això amanit amb una mica d'esportiva, histories nocturnes dels "mestres" i un "bon vi".... 

DIEDRO SAHUMA (Escarrilla)

           

GRUYERE (Valle de Lasieso)

                                                El gruyere que ens vam trobar a la via....

CAPRICORNIO (Forronias)

Amb l'amenaça de pluja que s'apropava per aquella zona, decidim fugir cap als nostres estimats "mallos" que ens acullen i sempre ens deixen un bon regust de boca . Teniem pendent pujar a la visera... i com que els meus braços no donen per molt.... decidim entrar-li per la moskitos... via espavilada que va esquivant els desploms per diedres i fissures, passant pel famós "trono" i fins el cim amb uns últims llargs força potents. 

                                                                   El Trono...

                                                   ...y un tio que me lo quiere arrebatar!!!

L'altre dia decidim fitxar al cim del Frechin per la Currucuclillo, via atlètica on vas superant resats i panxetes equipada per no patir.

                                                     Esportiva i.... pòxims objectius???

Com que ens pesava a la consciencia no haver fet cap “alpinada” ens decidim posar-nos en marxa cap a la presa de Llauset a fer la Dia de luna a la Pared sur del Vallibierna. Personalment aquesta via em va encantar... aproximació molt maca i amable i tot i que la via es força discontinua, la linea esta molt ben trobada... No se si son per que em van tocar a mi però destacaria el quart i cinquè llarg on gaudeixes escalant i autoprotegint i també la xemeneia del sisè, on primer empotrats per dins i després per fora quan perd la verticalitat, les pedres aquestes petites que semblen enganxades a la roca i que et permeten progressar fàcilment. Un cop al cim, després d'un llarg fàcil però trencat agafem el camí de baixada... Aquí la vam "liar" una mica per que vam continuar per la tartera que quedava per la part del darrere i baixant pels estanys de Chelat i Botornàs fins a Llauset, però sembla que hi ha una altre opció més ràpida que puja per la cresta i busca una canal que et porta al camí de pujada. Tot a així va ser un dia molt complet i amb les piles carregades després de picar algo ràpid a la "frago" ens dirigim cap a Cavallers....

Arribem de nit i a la carretera de pujada a la presa ens trobem amb una festa de centenars de granotes que m'obliguen a fer malabarismes per no trepitjar-ne cap.....

                                                        Per fi he trobat al meu príncep.....

A l'endema ens posem en camí cap a la Rap del niño per després continuar per la Pistacho asesino (o aquesta era la idea... :P) Només havia fet escalada en granit d'adherència a la Pedriza, però Cavallers va en la mateixa tònica... Un cop m'hi vaig posar vaig recordar lo molt que m'havia agradat aquest "estil". Aquest dia el sol es va lluir de valent i entre el l'esgotament acumulat, l'atontament de la calor i uns últims passets de delicat equilibri que et posen a lloc vam decidir deixar la pistacho per un altre dia, però de ben segur que es mereix una visita.

                                                                    Equilibris....