No podia marxar de viatge, sense complir certes promeses abans...i no va ser fàcil... entre incendis i un llarg mes d'excessives hores laborables... m'emporto a l'Ainhoa a provar això de la via llarga, a veure si es passa al "reverso oscuro"... Decidim anar a buscar la ombra al Gorro Frigi i fem la Stromberg on ens espera un festival d'expansions i còdols gegants on cadascun es més bo que l'anterior.
aquestes pubilles no tenen respecte pels símbols sagrats..... :P
Un altre escalada que tenia aparaulada es amb el Manu... A última hora tenim una nova incorporació i ens decidim per la Picazo de la Bessona inferior. La via em va semblar molt bona, un primer llarg molt fi i algo relliscós al principi però ben assegurat, ens posen en situació ben aviat del que ens espera. La via es de finura tipica montserratina on més apreta els seguros els trobem més junts, tot així t'obliga a escalar-la. Un últim llarg que supera una panxa en artifo, ens deixa al cim ben contents.... fora peus de gat, foto al cim i cap al Moha que ens espera "la rubia"!!!
inici 3er llarg
karate???..... no..... artifo.......
A la tornada del "esperado viaje" em torno a trobar aquest cop amb la Soraya, un altre pubilla que sembla que també vol venir al "revers tenebrós" ,i altre cop cara a cara amb la finura de casa. Busquem una escalada de tarda, es a dir.... caminar poc. Ens decantem per l'Espero del Mistic a la Roca d'Esparreguera prop del càmping. La via em va agradar molt i l'airet que te entre seguros t'obliga a col·locar-te bé a cada pas abans de fer-lo. Un altre dia que hi torni provaré la variant de la dreta al segon llarg, que te bona pinta li vaig veure color.
Que escaleu noieeeeeesssss???' Que valenteeeeeeeess!!!!! (Es el que te estar sobre dels camins....)
Després d'una nit de llunàtics a Sant Benet acompanyats de xamans, nines que parlen el Manu l'Àngel ens decidim enfilar al dia següent per la clàssica Anglada-Guillamon de la Trompa de l'Elefant, ,acompanyats d'un altre llunàtic que arriba tard i s'incorpora pel matí. La via es boníssima, comença al bosquet penjat on enganxem la fissura que ratlla la part dreta de la trompa. Trobem algun clau i alguna expansió i la resta ens ho anem equipant nosaltres fins a arribar a la cova. D'allà sortim per la xemeneia.... fins arribar a un pas on hem de sortir i ens avoca al buit, impressiona força però trobo fàcilment on agafar-me per després enganxar l'Ae. Alguns passen pràcticament levitant i d'altres testejem tots els claus amb l'estrep. L'últim llarg se'l curra el Manu, continua per una fissura on hi ha un parell de claus camuflats per l'herba, un ressalt més i ja som al cim. Acabem el dia fen uns llargs a la Que Pum que Pam al càmping.
Primer llarg
Entrant a la bauma
traient-me el màster en xemeneies.....
estrep? que es eso???
cim, amb la momia cobrint-nos les esquenes.....
Com que en breus marxo una temporada a treballar a França, decidim fer comiat vertical...i com que m'estic llicenciant en xemeneies i ens faltava tatxar un mallo de Riglos, decidim posar-nos en marxa cap a la clàssica Galletas del Fire. La idea es fer un bivac al mirador dels buitres, amb la mala sort que ens el trobem tot inundat, provem sort al que queda de l'ermita de Sant Miguel pròxima al mirador... ja que a la guia recomanava fer-hi bivac però ens la trobem vallada fent impossible l'accés... Així que tirem de cartera i ens anem al Puro de Riglos... on a part de llogar-nos habitació, vivim la situació surrealista de deixar-nos el bar per a nosaltres sols, sort que som bona i gent.... i que demà escalàvem.... que sinó..... :P
A l'endemà fem la via, primers llargs molt bons de bolos rigleros on només cal anar seguint el magnesi i les expansions per a no perdre't fins a arribar a la xemeneia... aquí ja s'acaben els parabolts però trobem algun pont de roca ronyós i anem autoprotegint nosaltres. El millor sens dubte el penúltim llarg... tens que pujar en X per sobre del company que t'assegura sota mentre et mira amb cara de..."sisplau no vull morir aixafat per un cul" , fins anar a parar entre dos blocs que han quedat empotrats...perquè no tinc records del meu naixement, però segurament va ser una situació similar....
A l'endemà fem la via, primers llargs molt bons de bolos rigleros on només cal anar seguint el magnesi i les expansions per a no perdre't fins a arribar a la xemeneia... aquí ja s'acaben els parabolts però trobem algun pont de roca ronyós i anem autoprotegint nosaltres. El millor sens dubte el penúltim llarg... tens que pujar en X per sobre del company que t'assegura sota mentre et mira amb cara de..."sisplau no vull morir aixafat per un cul" , fins anar a parar entre dos blocs que han quedat empotrats...perquè no tinc records del meu naixement, però segurament va ser una situació similar....
Mohawk amb "el Porro" de fons.....
Renaixement.....
Com que la feina a l'estranger sembla que s'atraça m'acoplo a la cordada Edu-Mohawk que se'n van a passar el dia a la Sang de Crack als Collegats. Primer cop que escalo aquí, però no l'últim segurament.... El Mohawk ens arrossega paret amunt fent un exercici sublim d'escalada i autoprotecció, mentre que amb algun llarg que m'atreveixo jo faig un exercici sublim de mala interpretació de la ressenya i punto de cruz amb cordes i friends per resoldre la pífia... A destacar el tercer llarg... brutal... es puja e a vegades en diedre a vegades en bavaresa ideat per gaudir si vas amb el grau après i el coco al lloc.
Xemeneia primer llarg
Edu al final del 4art llarg
Mohawk a la placa del penúltim llarg
Aquest cop a Ca la Montse i seguint amb la tònica de les xemeneies ens anem a l'emblemàtica Puigmal del Cavall Bernat.... com el 99% dels blogs em veig en l'obligació moral de fer un petit apunt històric d'aquesta via.... L'havien començat la cordada Gomez-Santacana i van poder pujar fins al final de la fissura- xemeneia, però amb els recursos que tenien, els hi va ser impossible continuar degut a la manca de possibilitats de protecció que trobaven a la placa que els quedava per arribar al cim...
Anys més tard la cordada de l'Alvarez i més membres del club Puigmal van aconseguir obrir-se pas a la placa de dalt utilitzant per primer cop les pitonisses d'expansió, ideades per l'Alvarez mateix.
Aquest "cargols" revolucionaran l'escalada montserratina sens dubte.... Llàstima que degut a reequimapents, desequipaments.... entorn a aquesta via no n'han deixat ni una com a testimoni històric.....
Avi del Parabolt......
La via m'ha semblat molt canyera, després de pujar per la canal herbosa (nosaltres ens hem encordat en l'últim tros). Comença el primer llarg.... un diedre d'anar fent amb calma i posant tasconet aquí, friend allà,,,a mig llarg hi ha com un clau doblegat però que no l'hi entra el mosquetó,,,, i no portava cordinillo fi.... maledicció!!!! un tram algo patinós,,,,i reunió!!!
El segon te un pas burro a la sortida algo desplomat i uns passets fins a continuació.... hi ha un pont de roca i dos claus que brillaven força.
En el tercer comença la xemeneia, ben protegida al principi, però que més a dalt tot i ser mes senzill se li ha de ficar morro.... perquè es suficient ample per que no quedi res bé, però no lo suficient per ficar-t'hi dins del tot....
El quart llarg es la sortida de la xemeneia, difícil i espectacular.... El Mohawk passa levitant com sempre i jo m'hi quedo una estoneta més,,, a veure si aconsegueixo emportar-me el premi... però aquest no es el meu dia de sort...(els que passeu per allà pròximament sabreu del que parlo,,,,).
Uns llargs més d'Ae o lliure força difícil i ja som altre cop a dalt del Cavall.
Saludem a la Moreneta i a altres sers molt estimats que d'alguna manera o altre també ronden per allà.... i em despedeixo de Montserrat durant un temps... o potser no massa....
Mohawk a la quarta tirada, emblemàtica.....
