Arranquem aquest blog que no promet una llarga vida ni una ferma
continuïtat en el temps amb quin millor pseudònim que aquest que segons diuen
em defineix a la perfecció (d fel li voli posar volàtil... però algú se m'ha
avançat...). Volàtil també descriu molt bé el nostre últim viatge pel Pirineu
francès, aragonès i català ja que d'un ampli dossier que portarem amb
ressenyes, croquis, aproximacions etc.. em tatxat ben poca cosa i ens hem
dirigit cap a vies o indrets que potser no ens havíem ni plantejat de bon
començament... Els nostres primers pasos ens porten cap a les agulles
d'Ansabere a França. Després de donar voltes i més voltes en la nit passant
dues o tres vegades per davant del cartell que nosaltres interpretarem com
"hotel Ansabere" i no era un altre que el que t'indicava la direcció
a seguir cap a les agulles..... (suposo que després d'aquell dia tan el Mohawk
com jo ens vam penedir d'haver ignorat les classes de francès en les nostres
respectives edats escolars....) així conseguim arribar a les tantes i
ràpidament al sobre que demà prometia ser una jornada dura d'escalada....
Camí a les agulles d'Ansabere.....
Dura ho va ser.... però no pas per l'escalada... l'aproximació a les
agulles comença de forma molt amable seguint la vall amb les agulles al fons,
després arribes a un bosquet on el camí ja es torna lleument més vertical
per després ja anar a petar davant de l'agulla petita que conté la seva
coneguda via "Spigolo sud". No es aquí on ens porten els nostres
passos avui... ja que a "a nosotros nos gustan grandes" ens dirigim
cap a l'agulla gran que queda més a la dreta, on s'ha d'arribar a traves d'una
piiiiiiiiiiip piiiiiiiiiiiiiip de tartera. Per situar-nos a peu de via encara
ens quedarà pujar per una canal amb alguns passets que et jugues una mica
"el tipu" si t'ho penses massa, de fet vam pujar encordats tot i la
pluja de pedres que això provocava. Un cops situats a peu de via el mestre
comença mans a la obra... la via arranca amb un llarg de 6b màxim o això posava
a la ressenya el començament es veu prou bé amb els seus pitonets i tal... es
més a munt on sembla que la cosa es complica ja que per lo que em va comentar
el company... queda un tram força exposat on no pots emplaçar res (a no ser que
vagis acompanyat del martell...) ja que la fissura esta herbosa.... per postres
el segon llarg s'havia derruït una part fa uns anys... i potser per aquest
motiu la via a caigut una mica en l'oblit.... potser ens vam perdre una via
magnifica i només s'havia de pagar el plat trencat al principi.... però el cert
es que tot i la suada de pujada vam decidir baixar....
Amb la moral tocada per aquesta primera derrota... dirigim els nostres
pasos cap a la vall de Panticosa a objectius més modests. Descobrim en una guia
local un poker de 4 vies relativament assequibles formats pel Diedro de la Hoz (jo la tenia tatxada de
l'any passat... 100% recomanable per gaudir) El diedro Sahuma (O
"sefuma" pa los colegas...) la Capricornio (un xic menys
equipada que les anteriors, portar "els amics") i la Gruyere (m'agradaria saber on van veure la
semblança entre la via i un gruyere), també cal portar catxarros.... sobretot
si la adherència no es lo teu.... i això amanit amb una mica d'esportiva,
histories nocturnes dels "mestres" i un "bon vi"....
DIEDRO SAHUMA (Escarrilla)
GRUYERE (Valle de Lasieso)
El gruyere que ens vam trobar a la via....
CAPRICORNIO (Forronias)
Amb l'amenaça de pluja que s'apropava per aquella zona, decidim fugir cap
als nostres estimats "mallos" que ens acullen i sempre ens deixen un
bon regust de boca . Teniem pendent pujar a la visera... i com que els meus
braços no donen per molt.... decidim entrar-li per la moskitos... via espavilada que va esquivant els
desploms per diedres i fissures, passant pel famós "trono" i fins el
cim amb uns últims llargs força potents.
L'altre dia decidim fitxar al cim del Frechin per la Currucuclillo, via atlètica on vas superant
resats i panxetes equipada per no patir.
Com que ens pesava a la consciencia no haver fet cap “alpinada” ens decidim
posar-nos en marxa cap a la presa de Llauset a fer la Dia de luna a la Pared
sur del Vallibierna. Personalment aquesta via em va encantar... aproximació molt maca i
amable i tot i que la via es força discontinua, la linea esta molt ben
trobada... No se si son per que em van tocar a mi però destacaria el quart i
cinquè llarg on gaudeixes escalant i autoprotegint i també la xemeneia del
sisè, on primer empotrats per dins i després per fora quan perd la
verticalitat, les pedres aquestes petites que semblen enganxades a la roca i
que et permeten progressar fàcilment. Un cop al cim, després d'un llarg fàcil però
trencat agafem el camí de baixada... Aquí la vam "liar" una mica per
que vam continuar per la tartera que quedava per la part del darrere i baixant
pels estanys de Chelat i Botornàs fins a Llauset, però sembla que hi ha una
altre opció més ràpida que puja per la cresta i busca una canal que et porta al
camí de pujada. Tot a així va ser un dia molt complet i amb les piles
carregades després de picar algo ràpid a la "frago" ens dirigim cap a
Cavallers....
Arribem de nit i a la carretera de pujada a la presa ens trobem amb una
festa de centenars de granotes que m'obliguen a fer malabarismes per no
trepitjar-ne cap.....
A l'endema ens posem en camí cap a la Rap del niño per després continuar
per la Pistacho asesino (o aquesta era la idea... :P) Només havia fet escalada
en granit d'adherència a la Pedriza, però Cavallers va en la mateixa tònica...
Un cop m'hi vaig posar vaig recordar lo molt que m'havia agradat aquest
"estil". Aquest dia el sol es va lluir de valent i entre el
l'esgotament acumulat, l'atontament de la calor i uns últims passets de delicat
equilibri que et posen a lloc vam decidir deixar la pistacho per un altre dia,
però de ben segur que es mereix una visita.
Equilibris....
Aixo esta molt parat. Volem segona entrega!
ResponderEliminar