Blog volàtil: Rock&bells

Tornem a desenpolvar el blog després d’una petita temporada fora entre prats i vinyes i un 0% de verticalitat geogràfica en 150 km a la rodona...

Tot comença quedant un dia amb la intrèpida Angelines que després de força temps sense veure’ns anem a petar la xerrada i a escalar una mica per Montserrat a un dels seus sectors suds. En conclusió, si m’atipo de la rutina només haig de fer un truc a aquesta dona perquè aquell dia ens sorgeix la genial idea de marxar cap a França a provar sort amb “La Vendange”.

I així va ser, al final vam encarrilar una mica millor la cosa i gracies a amics d’amics...marxem amb una feina cap Saint Emilion, regió coneguda pels seus vins..... i la seva absència total de roca! Allà ens acullen a la casa els nois amb qui compartirem els pròxims dies casa, feina, riures, queixalades, slackfights i un llarg etc..... Sens dubte el millor del viatge!

Acabada la temporada tornem cap a casa que comença a apretar el fred. Després d’un més sense enfilar-me pràcticament per enlloc (breus visites a la cantera de Frontenac, on el que més em va agradar va ser el nom d’una via “la vie es belle” ) quedo amb el Manu per veure en quin estat esta el “coco”. Comencem amb la via verda per evitar les escales, per on passem volant i després anem a agafar tanda a la Panxa del Bisbe. Ens toca la Buriles Rojos, on Montserrat em torna a recordar que es ser un noia fina i segura! El primer llarg surt prou bé, el Manu es curra el segon que tot ser més fàcil els seguros son menys generosos. Welcome home! J

No se quantes vegades m’ha dit el Mohawk que la millor roca de Montserrat es la de la Palleta i jo cansada d’escoltar-lo decideixo arrossegar-lo cap allà a que m’ho demostri a la Tomàquets d’amagatotis. Se’ns acobla també el meu MERAVELLÓS germà gran (ejem ejem.... enteneu que te un joc d’aliens que m’interessa.....) La via molt bona, amb trams que has de seguir una mica la intuïció i navegar per la placa pel millor lloc i la roca boníssima! En això té raó el mestre!

L’endemà enganyo a l’Ainhoa per que m’acompanyi a tatxar uns deures que tenia pendents i anem cap a laCerdanyola a la Prenyada. Comparteix un tros del primer llarg de la Gomez-Xalmet i després marxa a l’esquerra per la placa. L'últim llarg crec que ens el vam inventar una mica... igual que la baixada....

un tal Entasconat ens espiava desde la momia.....

Al novembre també he complert una d’aquestes coses que has de fer un cop a la vida.... i es llençar-te d’un avió....amb paracaigudes òbviament. Escalant descarregues adrenalina, però quan veus que un tio es tira d’avant teu al vuit i que darrere hi vas tu... si pogués expressar la sensació amb paraules seria algu així: AAJakdnsaljhfcditukbjrhegjrhbeakghexjgfhbjrcbev nggjhbgn h!!!!!

Experiencia brutal! el més aprop del Nirvana de lo que he estat mai! 100% recomanable! Si no pateixes del cor!

FLYYYING FREEEEEE!

... i si el dia encara no havia tingut prou emocions, amb el cap encara als nuvols me'n vaig cap a la compe que organitza el Bufalà.... i em vaig tornar ben carregada cap a casa.

Aprofitant un mig dia de permís, ens apropem cap a Sant Benet amb diferents objectius a la Momieta... jo que li tenia ganes a la Pastel de Buitre i el Mohawk que volia provar la Àngel de Cuero (no confundir con Angel en cueros XD).

Primer llarg de la Pastel

Amb un altre mig dia de permís i amb ganes de gastar la corda d'esportiva per estrenar aviat la nova, ens apropem a la zona del Vermell, altre cop cadascú amb els seus deures pendents... encadeno el meu primer 6c gracies sobretot als ànims que em van infondre els companys.... perquè jo ja estava a punt de plegar... si es que amb el nom que te la via "L'esperó perfecte" tenia que sortir rodó!

Com que semblava que el fred no acabava d'arribar decidim anar a pasar el dia aprop del mar... carreguem les tovalloles, sombrilles, anecs de goma... es conya, no sabem pas com funciona tot això. Anem a l'Estartit a escalar la via Bross al penyasegat just davant de les Illes Medes, lloc idíl·lic sens dubte.....

sempre m'havia fet il·lusió això d'escalar sobre el mar....

Com que amb el Mohawk moltes vegades "pillo" sobretot SI ESCULL ELL la via... decideixo canviar de company el següent cap de setmana.... el Wey em suggereix la dents de lleó al Roget, ben al costat del Pedraforca i com que mai he escalat allà em deixo enganyar.... La via consta de 4 llargs els dos primers que podem considerar de tràmit, abans d'encarar-nos a la fisura que ratlla de dalt abaix aquesta paret. El Wey es curra el tercer llarg una fisura neta de 6b on alguns troços es gaudeix i d'altres toca apretar de valent... Acollonada jo...i veient l'estil de la via intento encasquetar-li el següent llarg que te pinta de ser de l'estil... però ell desde el seu núvol de tabac, no m'escolta... Així que carregada amb tota l'artilleria "por lo que pueda passar" tiro amunt... Comença amb una part atlètica però que es fa i s'equipa molt bé, la part central amb un tram més dur que es pot passar en A0, sortida potent on crec que hi han dues opcions... un off-with que queda més a l'esquerra o bé per la dreta que hi ha una petita fisura... jo vaig anar per allà assegurant el pas amb algun catxarro petit i després ja més tombat fins la reunió.

Dents de lleo....

Tercer llarg

Per rematar el 2015 torno a quedar amb el Mohawk, escollint jo les vies aquest cop, i basant-me en la temàtica d'animals ens apropem altre cop a Sant Benet a fer un parell de vietes, l'Ordenació al meu estimat elefant i Una burbuja en tus venas al gat.